Fugir de la guerra sense cap pla

 Fugir de la guerra sense cap pla

Són les 17:30 a l'estació principal de Cracòvia i Anastasia Ivanenko està desesperada per prendre una mica d'aire fresc i fumar una cigarreta. Ella, la seva filla petita Dasha de 12 anys i els seus pares Vladimir i Marina que ronden els 70 són refugiats ucraïnesos que han passat l'última hora revisant caixes de cartró plenes de roba en una tenda de campanya poc il·luminada als afores de la terminal de trens de la segona ciutat de Polònia.

Fa escassament dues hores que han arribat a l’estació després d’abandonar Kriví Rih. Fa quatre dies que les forces russes van començar a bombardejar la ciutat més gran del centre d'Ucraïna i la setena ciutat més poblada del país, amb prop de 700.000 habitants. Han estat dormint al bosc durant dues nits abans de travessar la frontera amb Polònia. El cotxe híbrid amb el que fugien va tenir pana i fins que uns amics no els van rescatar no van poder continuar el viatge, ara amb autobús ple de gent desesperada, fins a Cracòvia.

Anastasia Ivanenko és una dona forta i de caràcter emprenedor de 37 anys. Fins fa pocs dies regentava una botiga de roba de casa a Kryvyi Rih. No tenia cap intenció d'abandonar el país i molt menys s’imaginava, tan sols fa 15 dies, que ara estaria a Barcelona amb els seus pares i les seves filles. 

Tot va fer un tomb quan, amb les primeres sirenes que avisaven d’un bombardeig imminent, va veure la cara de terror de la seva filla i les mirades d’impotència dels seus pares. Acostumada a prendre decisions, no s’ho va pensar dues vegades, va fer un equipatge lleuger i amb els pares, la filla i el gosset van emprendre un viatge a un camí ben incert.

A l’estació de Cracòvia han habilitat lliteres d’emergència per passar-hi una o dues nits. Els hotels, pensions i fins i tot els centres habilitats com gimnasos i poliesportius estan saturats. És per aquest motiu que algunes persones de la ciutat s’acosten a l’estació i ofereixen refugi temporal a casa seva als que veuen més vulnerables.

Anastasia Ivanenko remenava entre la roba per trobar quelcom que els ajudés a passar la nit a l’estació. Tenia clar que ningú els acolliria, eren un grup massa gran i complicat: dos persones grans amb certes dificultats per caminar, una mare, una filla i a sobre viatjaven amb un gos de tamany mitjà. 

Anastasia es va equivocar, dues germanes poloneses, la Natalia i la Yulia es van acostar i els hi van oferir passar la nit a casa seva. No els podien oferir res més que una habitació pels quatre i un plat calent a taula, però sense cap mena dubte era molt millor que passar la nit a l’estació. 

Natalia i Yulia no era la primera vegada que acollien, en les dues darreres setmanes havien tingut ja altres famílies, normalment per 2 o 3 dies fins que els trobaven un lloc més adient o  un transport que els portés a un país on hi hagués algun familiar o amic que els pogués acollir.  

Natalia i Yulia son hàbils i molt actives en les xarxes socials, és així com van saber del nostre comboi i que oferiem transport gratuït a Barcelona. Anastasia no tenia cap pla, però va pensar que Barcelona podria ser un destí millor que Polònia, massa masificat de refugiades. No s’ho va pensar ni un instant i així és com va emprendre un segon viatge incert en poques hores.

Solidaritat i abraçades

El comiat va ser emotiu. Anastasia, Natalia i Yulia es van fondre en una immensa abraçada abans de pujar al vehicle que les separaria, possiblement per sempre. Feia menys de 24 hores que s’havien conegut a l’estació i va ser una de les abraçades mes dolces, intenses i emotives que he vist mai en la meva vida. L’empatia es la máxima manifestació de la solidaritat i és la clau que facilita l’enteniment, la comprensió i l’amor. 

Algunes reflexions

1. Amb la guerra d’Ucraïna hem vist un allau de solidaritat de la gent, tant en les donacions i recollida de material com en iniciatives de transport i acolliment de les persones refugiades.
   És reconfortant veure tanta gent sensible, compromesa i activa en aquesta terrible tragèdia, però també és desolador veure que la societat no es comporta amb la mateixa solidaritat davant altres crisis de refugiats.
   
   

2. Estem veien que les administracions i institucions estan reaccionant positivament facilitant els tràmits d’acolliment i posant a disposició dels refugiats recursos d’emergència per facilitar-los refugi.
   Es una actitud molt positiva, però les institucions van lentes i sempre per darrera de les iniciatives particulars i de la solidaritat ciutadana. Un exemple, quan el Govern espanyol va decidir enviar ajuda humanitaria a Ucraïna, ja s’havien recollit i enviat centenars de tonelades procedents de persones anònimes que havien fet donacions de roba o menjar als centres de recollida organitzats en molts casos també per persones voluntàries.
   No queda cap dubte que si no hi haguessin iniciatives particulars o mostres de solidaritat de la gent, les institucions no tindrien cap pressió per moure's amb celeritat, o potser fins i tot de moure’s. La frase “Només el poble salvarà al poble” pren tot el seu sentit també en aquest cas.
   
   

3. Alguns mitjans de comunicació, segurament inspirats pels governants, estan reiterant una i altra vegada que desaconsellen iniciatives particulars per portar refugiats a Catalunya, ja que, diuen, hi ha mecanismes per facilitar aquests desplaçaments.
   Això no és cert. Pràcticament la totalitat de les persones refugiades que han arribat a Catalunya, o a Espanya ho han fet gràcies a iniciatives particulars o de col.lectius privats. 
   Les institucions són molt necessàries i tenen grans capacitats de resoldre problemes (allotjament, controls en els processos d'acolliment, permisos de residència i treball, escolarització, sanitat, etc.) un cop els refugiats son aquí, però no dediquen cap esforç en el transport de refugiats.
   Estem molt contents de com està responent l'administració en el cas dels refugiats que nosaltres vam portar, però també tenim molt clar que cap administració els hagués portat a Barcelona si no ho haguéssim fet nosaltres.
   
   

Aquesta és una crisi d’unes magnituds i conseqüències desconegudes. Les iniciatives ciutadanes i les mostres de solidaritat dels particulars son punta de llança, una vegada més, que fan moure les institucions cap a la direcció correcte. El voluntariat és i serà sempre necessari en qualsevol situació d'injustícia social.

Miquel B